La indiferència també és un crim contra la humanitat
Com és, la indiferència? Deixa de banda el concepte abstracte i mira de fer-te un esbós al cap. Què veus? Permet-me que t’ajudi.
Dissabte 7 d’abril. Quan vaig arribar eren les 11 d’un matí ennuvolat. Semblava que el dia acompanyés la tristesa que vaig sentir. Des de mitjans del mes de març la Biblioteca Central de Sant Cugat del Vallès ha cedit el seu vestíbul a Oxfam Intermón per exposar el treball de Pablo Tosco, un fotoperiodista amb l’objectiu de denunciar tota la foscor i els malsons que viuen centenars de milers de persones a la República Centre-Africana. Hereves de les Runes és el nom amb què l’autor va batejar la seva feina.
Algunes de les fotografies de Pablo Tosco del camp de refugiats de M'Poko
Font: Alexandra Lorente
Allà fa anys que va esclatar una forta crisi que va obligar a desplegar devastadors exèrcits que, a més de dur la por a un grau extrem, van fer despertar guerrilles que poc van poder fer per frenar les runes en què el nord del país, la zona més afectada, començava a ensorrar-se. Les conseqüències? Morts, violacions, pobresa, desaparicions, trasllats, vides desfetes. Nens que ja no són nens, que la guerra els ha obligat a créixer. Nens sense infància. Des de l’inici del conflicte, l’any 2013, més de 850.000 persones, segons Oxfam Intermón, han fugit deixant vides, familiars i llars enrere per protegir-se als camps de refugiats. Un “sense-parar” de vulneracions dels drets humans, de crims de guerra i de crims contra la humanitat.
El reportatge fotogràfic de Pablo Tosco fa un petit recorregut per les vides i els horrors d’aquestes persones. Les protagonistes de la història? Les dones. Les hereves de les runes. Enmig d’un país destruït, elles han hagut de lluitar contra l’horror de la guerra, fer front a la pèrdua de fills, marits i desplaçaments forçats. A la destrucció de les seves llars i de les seves terres. Moltes d’elles han patit abusos sexuals.
[endif]--Les dones viuen ara, amb els pocs familiars que els queden, als camps de refugiats i desplaçats del país. Els cartells que acompanyen les fotografies fan cinc cèntims de la situació que pateix el nord del país. Al camp de Mukassa, més de 10.000 refugiats intenten lluitar per la seva vida. A Batangafo, 24.000 desplaçats que s’enfronten a la pobresa i al trauma que els ha suposat perdre els seus familiars i les seves llars. Al camp de M’Poko, a pocs quilòmetres de l’aeroport de la capital, Bangui, més de 30.000 persones subsisteixen sota condicions nfrahumanes. A Castor, prop de 10.000 refugiats comparteixen refugi amb més de 70 persones en una mateixa tenda.
Una dona amb els seus fills al camp de Castor, on comparteixen tenda amb més de 20 famílies.
Font: Alexandra Lorente
Una exposició que no deixa indiferent a ningú. Que fa pensar. D’una manera o d’una altra, però fa pensar. Les imatges parlen per si soles. No, no parlen. Criden. I ho fan molt fort, demanant ajuda. Demanant preocupació. Suplicant que no ignoris el que estàs veient.
1, 2, 3... només fins a 21 fotografies pengen exposades. 21 fotografies amb 21 peus de foto, de poc més de quatre línies. Una vintena de fotografies pretenen explicar la vida de més de 200.000 persones. I ho aconsegueixen. 21 fotografies amb la capacitat de transmetre l’esfereïdora vida que carreguen sobre les espatlles dones i nens. Que carrega la població civil, la gran víctima d’un conflicte armat que ha submergit el país en la destrucció. L’oblit i la indiferència internacional en tenen gran part de culpa. Molts dels països d’Europa semblen haver oblidat que un dia, ells, també van ser refugiats.
L’exposició sembla una bona oportunitat per deixar de tenir els ulls tancats cap a allò que no ens passa a nosaltres. Fer-hi una ullada i llegir-se les quatre línies que acompanyen les imatges signifiquen dedicar poc més de quinze minuts a gent que ho ha perdut tot. Però en un món dominat per les urpes del capitalisme, el temps és or: Occident es nega a perdre ni tan sols quinze minuts en fer consciència de com és el món fora de la bombolla en què es troba.
Des de la plaça que envolta la biblioteca es pot veure, a través dels vidres bruts, com pengen la vintena de fotografies. Tot i que el dia no acompanya, a la plaça hi ha caliu. La porta de la biblioteca s’obra i es tanca força vegades. L’exposició és just a l’entrada. Tots la creuen per sortir, tots la creuen per entrar. Hi ha moviment. Tothom la veu, però ningú s’hi atura.
Dues persones. Només dues persones en gairebé les tres hores que vaig ser allà. Dues persones l’últim dia de l’exposició, l’última oportunitat. Vull pensar que vaig tard. Que la majoria dels qui són allà ja l’han visitada. Fa tres setmanes que hi és. Potser sóc massa optimista.
Un jove s'acosta a l'exposició de Pablo Tosco
Font: Alexandra Lorente
Sense la consciència de l’injustament anomenat “primer món”, cap ONG, cap organització d’ajuda humanitària, cap persona, tindrà prou eines per aturar la destrucció que impera en aquests països.
Allà, la humanitat s’ha vist vulnerada, però aquí sembla que s’ha esvaït. Senyores i senyors, la indiferència té forma humana i duu el nom d’Occident.
