De camí cap a la transparència
La petita sala d’actes de la seu de Cristianisme i Justícia, un edifici cantoner amb número tant del Carrer Roger de Llúria com del Carrer Casp, es va omplint amb un lleu degoteig de gent. Just abans de començar l’acte, amb una puntualitat sorprenent, l’auditori encara no és ple. La gestió de les oenegés no sembla ser el tema de moda.
Els oients que avui han vingut per informar-se’n, semblen dividir-se en dues categories ben diferenciades. Per una banda, un bon nombre de dones grans, la majoria soles, alguna acompanyada d’un home de la seva mateixa edat. Per altra banda, uns quants joves, menys en nombre però més actius, ja que la majoria prendran notes frenèticament durant les intervencions.
Galeria de l'exposició
Font: fotografies d'elaboració pròpia (Berta Pladevall)
Mentre el moderador de l’acte presenta als dos ponents, Pepa Martínez, presidenta de Lafede.cat i Chema Caballero, cooperant internacional i pèrit davant del Tribunal de Drets Humans pel cas dels nens soldat a Sierra Leone, entra Arcadi Oliveres, president de Justícia i Pau i recentment condecorat amb el premi Constructors de Pau 2017.
Justament ell pot parlar, des de l’experiència d’una llarga vida en el món de les entitats sense ànim de lucre, sobre com ha canviat l’ajuda i la cooperació. Pepa Martínez comença a exposar justament aquesta idea. Durant molt temps, s’ha concebut l’ajuda internacional com a mera caritat, però aquest plantejament és insuficient i col·loca a uns països clarament per sobre dels altres.
La presidenta de Lafede.cat diu també que cal recordar sempre que vivim dins un sistema capitalista i que les oenegés inevitablement en formen part. Això, segons Martínez, genera uns cicles d’auge i recessió determinats, com tot al sistema capitalista, pels períodes de bonança i crisi econòmica. Per tant, en èpoques de vaques grasses, les Ajudes Oficials al Desenvolupament, que formen part de la despesa pública dels estats, augmenten. En canvi, quan arriben moments de crisi, pràcticament desapareixen, argumentant que els diners s’han de destinar a altres partides. Aquesta reducció de les ajudes internacionals és però ben inútil si tenim en compte el total de l’economia d’un país. A Espanya, per exemple, mai han arribat a suposar més del 0,43 % de la despesa pública, tot i que l’objectiu de l’ONU ja als anys 80 era d’assolir el 0,7%.
Davant d’aquesta informació, el públic fa cares d’exasperació i mou el cap de banda a banda. Pepa Martínez tanca el tema amb una frase lapidària “Els polítics aconsegueixen enfrontar als pobres d’aquí amb els pobres d’allà”.
Fins aquest punt de la conferència s’ha parlat sobre l’origen dels diners, però no sobre on van, a quins projectes es destinen. Chema Caballero destapa aquest assumpte. El veterà cooperant sentencia que “La solidaritat es mou per modes”. Sovint l’elecció dels projectes o els països on es destinen els diners no són un procés transparent i responen més aviat a interessos personals o al ressò mediàtic que pren un conflicte durant un temps, sempre tendint a curt. Això provoca doncs, com recorda Caballero, que en determinats moments es rebin allaus d’ajuda per una causa fins al punt d’impossibilitar-ne la gestió i, tan sols uns mesos després, aquesta sigui oblidada per complet.
El resultat amb les ajudes provinents dels governs és semblant. La majoria d’aquests diners acaben sent transaccions bilaterals entre governs que no passen per cap ONG i mancades de transparència. Espanya, per exemple, destina una gran part d’aquestes Ajudes al Desenvolupament a Moçambic, un país africà coster on, casualment, treballen un 80% de pesquers espanyols. En aquest fragment de la conferència Caballero explica com se solen gestionar aquestes ajudes.
Es nota com Chema Caballerodona aquesta informació amb ràbia i desencís, però no amb resignació. Sembla deixar clar que sap que el món de la cooperació no és idíl·lic però també que l’ajuda, tot i imperfecta, és necessària.
El to durant les intervencions és crític i no sembla que els ponents vulguin idealitzar aquest sector, però no és fins al torn de preguntes quan un home gran, vestit modestament, treu directament el tema de la transparència dins les oenegés. L’interventor explica que ell havia col·laborat en diverses organitzacions solidàries, fins que amb la crisi econòmica va perdre la feina, la casa i fins i tot es va veure obligat a viure un temps al carrer. Ara, explica, s’ha recuperat gràcies també a l’ajuda d’entitats sense ànim de lucre. Així i tot interpel·la directament als ponents, ja que segons ell, cal que les persones corrents sàpiguen què es fa amb els diners que donen per ajudar, encara que siguin pocs.
Pepa Martínez explica que des de 2013 existeix una Llei de Transparència i que des de Lafede.cat es requereix a les més de 100 organitzacions que en formen part que compleixin amb ella davant de la societat. Ambdós conferenciants reconeixen que aquesta gestió, semblant a la d’una empresa privada, ha allunyat a les entitats sense ànim de lucre de la ciutadania i que cal treballar per recuperar la confiança.
Tot i que els ponents responen obertament, sembla que aquest tema encara genera una certa incomoditat, com si les oenegés tinguessin encara dificultats per parlar de les seves ombres. Sembla que han emprès el camí de la transparència però, han arribat ja al seu destí?
